viernes, 19 de marzo de 2010

Agustí Pagespetit Bourgeois in memoriam

Ara fa un any vaig rebre la trista notícia de la mort del meu amic Agustí Pagespetit. Estava a Buenos aires i em va trucar la seva primera dona, l’Anna, per dir-me que s’havia mort d’un atac de cor a l’edat de 48 anys. Feia dos anys que no podia parlar amb ell, no sabia que li passava però li respectava el seu silenci sempre tan eloqüent. El mes de febrer de l’any passat, tot investigant per internet on podia treballar, vaig descobrir que estava a l’ajuntament de Lliçà de Munt. Vaig trucar a l’ajuntament des de Buenos Aires a veure si sonava la flauta i podia parlar amb ell. Portava dos anys enviant-li mails sense resposta, però sobtadament es va posar al telèfon i tots dos ens vàrem emocionar molt.

Em va dir que aquell Nadal tres dels seus millors amics havien tornat a La Garriga i s’havien vist de nou. Els tres havien anat a viure lluny: un a les espanyes profundes, un altre a Grècia i un altre a l`Àfrica. Només li faltava jo que havia anat a Buenos Aires i la meva trucada el va sorprendre molt. Paradoxes o no de la vida, premonicions o no de la vida, aquest encontre dels quatre amics amb l’Agustí era el darrer encontre que mai no hauríem volgut tenir. L’Agustí moriria el 18 de març del mes següent d’un atac de cor.

En la curta conversa ens proposàrem de seguir parlant més contínuament en endavant i de fer projectes junts. Com sempre em va dir que em tenia que deixar ja que tenia una reunió urgent. Abans de penjar el telèfon vaig preguntar-li com li anava el matrimoni amb l’Eulàlia, la seva segona dona, i em va dir amb tristesa que s’estaven separant. Aquesta era la raó de la seva introspecció i potser el principi de la fi d’un cor que no havia trobat en vida l’amor que el fes reposar i estar en pau.

Ell era fill de La Garriga de principis dels anys seixanta. El seu pare era pastisser i lògicament en la sociologia d’aquella època ell havia de ser també pastisser. I així va començar a obrir-se pas a la vida, fent boníssims pastissos. Era una persona de forta introspecció intel·lectual, emotiva i espiritual. Vaig parlar amb ell moltes vegades tot passejant per la Rambla de La Garriga amb el gos que tenia. Parlàvem de la vida, dels negocis, de Déu, de les dones, dels estudis, de política i de totes aquelles coses que ens preocupaven i de les que no es preocupaven.

L’Agustí era una potència intel·lectual que algun dia estava destinada a tenir una veu pròpia en la societat catalana del vallès oriental. Encara que sembli mentida em va dir que als 18 anys era analfabet perquè la seva vida estava marcada pel destí dels pares i ningú hauria entès que un pastisser volgués ser economista o fer carrera universitària. Curiosament la gent pot parlar malament d’Argentina però en els anys seixanta estudiar una carrera universitària a l’Argentina era la cosa més corrent del món fossis o no de ciutat, ens portaven anys d’avançada. Però tornant a l’Agustí, ell es va rebel·lar contra això i a les nits estudiava a Granollers el secundari i el batxillerat. A vegades em recorda la trajectòria del Jordi Solé i Tura, salvant lògicament la distància. Quan acabava els estudis de nit no anava a dormir sinó a la feina perquè els pastissos es fan també de nit i descansava de dia. Aquesta maratoniana vida el va portar a la Universitat de Barcelona quan tenia uns 26 anys per estudiar Economia. Allí el vaig conèixer i ja el vaig reconèixer com amic per sempre. Després va acabar la carrera, es va especialitzar en sociologia, va fer un màster en medi ambient i unes oposicions públiques per ser auditor públic dels ajuntaments. També va ser professor i va assumir càrrec directius dins l’escola. Era una persona brillant com pocs he conegut i espiritualment d’una finesa sense igual tot i que mai va saber trobar ningú que el pogués estimular més en aquesta àrea de la vida, jo també vaig fracassar en aquest intent tot i que m’escoltava molt en aquests temes de la fe i l’espiritualitat.

Va morir perquè tenia un cor massa gran com per suportar les injustícies de la vida, i la seva mort ens ha deixat a tots ferits i sense paraules. M’imagino el fort dolor dels seus pares i el de la seva filla la Júlia. El que més m’emprenya de viure aquí a Buenos Aires és que quan et passen aquestes coses no pots estar a prop de la gent que voldries abraçar. Després de la seva mort vaig escriure un poema que va anar apareixent entre llàgrimes i que en acabar-lo em va deixar en pau amb el dolor que vivia. També afegeixo un poema de Miguel Hernández que a l’Agustí li agradava molt i que ara cantarà en Joan Manel Serrat i que escoltarem a l’Argentina i també l’Agustí allà on sigui. L’absència d’un amic és impossible d’explicar i la única solució passa per l’esperança de la fe. En uns dies, el 24 de març, a l’Argentina es viurà el dia del record dels innocents desapareguts en temps de la dictadura. Us recomano veure el blog del fotògraf Gustavo Germano que ara fa tres anys (2007) va presentar a la Casa Amèrica de Barcelona l’impactant mostra fotogràfica sobre les absències doloroses de la vida http://ausencias-gustavogermano.blogspot.com/. Les absències, però, no duren tota la vida.


Transparències de silencis

Voldria escriure un poema
Que portés la teva veu
I així escoltar els teus silencis
ressonant per tot arreu

Voldria deixar la fe
bescanviar-la per certesa
Interrogant la saviesa
Del perquè de tot plegat

Voldria creure que estàs
Estimant les teves dones,
La Júlia que és filla i vida
I la resta amb alegria

Voldria sentir el teu cor
Per omplir-me d’esperança
i calmar la gran rancor
de la teva absurda mort

En un Matagalls de neu
sentíem de prop la lluna
en la senyora Garriga
volíem parlar de Déu

Qui és amic sempre espera
I sense motius de cap mena
Posa la poca paciència
Al servei del teu amor

Mira’ns per alguna escletxa
I veuràs que poc que som
Pressentim ta fortalesa
A l’altra cantó del món

Tanco els ulls i al despertar
sento de nou l’amic
I el somriure net i clar
De l’Agustí Pagespetit Bourgeois

Eduard Ribera


Vientos del pueblo me llevan

Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

Los bueyes doblan la frente,
impotentemente mansa,
delante de los castigos:
los leones la levantan
y al mismo tiempo castigan
con su clamorosa zarpa.

No soy un de pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones,
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.
Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.

¿Quién habló de echar un yugo
sobre el cuello de esta raza?
¿Quién ha puesto al huracán
jamás ni yugos ni trabas,
ni quién al rayo detuvo
prisionero en una jaula?

Asturianos de braveza,
vascos de piedra blindada,
valencianos de alegría
y castellanos de alma,
labrados como la tierra
y airosos como las alas;
andaluces de relámpagos,
nacidos entre guitarras
y forjados en los yunques
torrenciales de las lágrimas;
extremeños de centeno,
gallegos de lluvia y calma,
catalanes de firmeza,
aragoneses de casta,
murcianos de dinamita
frutalmente propagada,
leoneses, navarros, dueños
del hambre, el sudor y el hacha,
reyes de la minería,
señores de la labranza,
hombres que entre las raíces,
como raíces gallardas,
vais de la vida a la muerte,
vais de la nada a la nada:
yugos os quieren poner
gentes de la hierba mala,
yugos que habéis de dejar
rotos sobre sus espaldas.

Crepúsculo de los bueyes
está despuntando el alba.

Los bueyes mueren vestidos
de humildad y olor de cuadra;
las águilas, los leones
y los toros de arrogancia,
y detrás de ellos,
el cielo ni se enturbia ni se acaba.
La agonía de los bueyes
tiene pequeña la cara,
la del animal varón
toda la creación agranda.

Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.

Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.

Miguel Hernández

1 comentario:

  1. Sóc la Júlia. Avui no sé perquè m'he posat a buscar el nom del meu pare per google i m'ha emocionat moltisim trobar això, moltes gràcies... Ell sempre deia que a un amic no fa falta veure'l cada dia ni viure aprop, que si ho és de veritat sempre estarà amb tu i tenia molta raó. Gracies!

    ResponderEliminar